La plaça del Diamant

I li vaig començar a passar la mà a poc a poc pel ventre perquè era el meu esguerradet i amb el cap contra la seva esquena vaig pensar que no volia que se’m morís i li volia dir tot el que pensava, que pensava més del que dic, i coses que no es poden dir, i no vaig dir res

com la claror del dia, i vaig dir que ja estava, que tot s’havia acabat, que eren els nervis, res, cap perill...

vaig fer un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre, i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no res, com un escarabat de saliva... i aquella mica de cosa de no res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era... ¿abandonament?

amb la punta del ganivet i amb lletres de diari vaig escriure Colometa

Em va venir mareig i vaig tancar els ulls i el vent que va fer el tramvia em va ajudar a arrencar endavant com si m’hi anés la vida. I a la primera passa que vaig fer encara veia el tramvia deixat anar aixecant espur­nes vermelles i blaves entre les rodes i els rails.

Em semblava que tot el que feia ja ho havia fet sense que pogués saber ni on ni quan, com si tot fos plantat i amb arrels en un temps sense memòria..

Enriqueta m’havia dit que teníem moltes vides, les unes entreteixides amb les al­tres, però que una mort o un casament, de vegades, no sem­pre, les separava, i la vida de debò, lliure de tota mena de fils de vida petita que l’havien lligada, podia viure com hau­ria hagut de viure sempre si les vides petites i dolentes l’ha­guessin deixada sola. I deia, les vides entreteixides es bara­llen i ens martiritzen i nosaltres no sabem res com no sabem el treball del cor ni el gran neguit dels budells...

tornava a casa una mica marejada com sempre

no sé què em passa però si m’assec em trobo malament. I si el temps fresquejava deia, si sec, tota la mullena de les fulles se’m fica a l’esquena i a la nit m’agafa tos... I les plantava així i m’en­tretenia a mirar els arbres que vivien cames enlaire, amb to­tes les fulles que eren els peus.

vegades pensar-hi em feia posar trista i d’altres vegades no. I segons quins dies, sota fulles i branques, em venien unes ganes de riure petites perquè em veia anys enrera matant colomins a dintre de l’ou.