Per a ell, el poema, com, per al pintor cubista, el quadre, no ha de descriure la realitat sinó que ha de donar un equivalent poètic de les seves experiències de la realitat. Així, el poema es converteix en una juxtaposició d'impressions, de sensacions o de sentències que, almenys en teoria, és infinita i que, a la pràctica, acaba de manera arbitrària i contundent. (Un final que amb freqüència, és subratllat amb lletres majúscules o negretes). Altrament, Salvat, per augmentar la capacitat de suggestió del poema, elimina els signes de puntuació i, a més, trenca el vers en dos o més escalons successius, o simultanis, i separa unes parts de les altres amb masses desiguals de blanc. Un trencament amb el qual indica les pauses sintàctiques i amb el qual, sobretot, destaca les superposicions metafòriques o els paral·lelismes de l'acció: Els vidres de la sala tremolen rondinen sobre els sotracs dels trams En general, Salvat utilitza les anomenades paraules en llibertat —descobertes per Mallarmé i programades per Marinetti—: ús de distints tipus o cossos de lletra, substitució de les paraules per signes aritmètics, ús de paraules que, en aparença, floten capriciosament, etc.
