Viatjar descansa remet de bell antuvi al conegut poemari Lavorare estanca de Cesare Pavese, tot i que no s'hi pugui assenyalar un influx directe del primer respecte del segon, els dos semblen esdevenir complementaris, divergents quan al punt de vista i la veu poètica però parells en la poeticitat que les fecunda.
Es tracta d'un mateixa recerca radical del sentit de la vida i d'in mateix tempteig radical d'expressió de la pròpia singularitat, però la focalització es desplaça del “treball” pavesià -una opressió que constreny i fins i tot anorrea el desig humà de lliure acompliment— cap a la vindicació del “viatge” entès, d'acord amb les citacions que fan de pòrtic a Viatjar descansa, com un «viure poèticament”, en el sentit vinyolià de “no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant”, i en el revers, expressat pel Magris, del viatge com a retorn, com a experiència que «ensenya a ocupar més lliurement, més poèticament, la pròpia casa”.
