´Montsemar i les estrelles´ és una novel·la extraordinària que – si és que hem de classificar o encasellar els llibres – podria ser classificada o encasellada com a novel•la psicològica, és a dir una novel·la en la qual es prima el coneixement profund d´un determinat personatge o personatges per damunt d´aspectes purament argumentals. El viatge en qüestió que ens proposa l´Arian és un viatge cronològic pel cervell d´una noia diguem-ne autista que creix a l´ombra de la postguerra, a finals dels anys cinquanta. Dic ´diguem-ne autista´ perquè la noia – anomenada Montsemar – pateix d´una síndrome molt específica, dita ´de savant´, que confesso que desconeixia del tot però que es veu que afecta un 10% dels autistes i els símptomes de la qual combinen una vida imaginativa interioritzada molt viva i brillant amb una gran falta de comunicació amb el món exterior. Vet aquí, de fet, el primer encert del llibre: la tensió existent entre els esdeveniments exteriors – incloent-hi fragments de programes de ràdio i altres indicis que ens recorden que som als anys cinquanta – escrit en lletra normal, i el punt de vista de la Montsemar – poètic, imaginatiu, de vegades delirant – escrit en lletra cursiva.
