El Concili Vaticà II va prendre un nombre notable de decisions que van canviar la fesomia de l'Església en molts aspectes. Un d'ells va ser la restauració del diaconat com a ministeri permanent i no, com era fins llavors, com un simple esglaó per arribar al presbiterat. Com a imatge visible, el fet que homes casats presidissin celebracions sacramentals com el baptisme i el matrimoni o ritus com el de les exèquies va representar tot un impacte. Però, sens dubte, el diaconat és força més que aquest impacte. És el reconeixement, dins l'estructura de la comunitat cristiana, d'un ministeri amb unes finalitats específiques i àmplies alhora, que ajuden l'Església a reconèixer i visibilitzar alguns dels seus trets distintius, com és el servei als altres. Aquest llibre vol ajudar-nos a valorar com s'ha dut a terme i com s'ha viscut aquesta renovació del diaconat en les nostres comunitats: tot el que ha aportat, tots els reptes que ha comportat i comporta (eclesials, familiars, professionals, personals), i les seves perspectives de futur. Sens dubte, una magnífica aportació a la reflexió eclesial.
Aureli Ortín Maynou (Barcelona, 1943) és casat i té quatre fills i vuit néts. És llicenciat en Filosofia i Teologia i professionalment ha exercit de professor, feina de la qual ara està ja jubilat. Va ser ordenat per al ministeri permanent de diaca l'any 1981, i actualment és diaca adscrit a la basílica de la Mare de Déu de la Mercè de Barcelona. És director del Gabinet d'Informació de l'Església a Catalunya.
